Descobrint la sopa d'all

Ara ja fa uns 12 anys que vaig treballant en el meu procés de creixement personal, tant a través de les sessions individuals, com de la formació de terapeuta, com acompanyant d'altres en el seu procés. I, en certa manera, no puc dir que hagi après res de nou. M'explico.

El camí ha estat i segueix essent tota una troballa per a la Ruth de fa anys i per a la d'ara. I la meva vivència és d'estar descobrint trets i dinàmiques de mi mateixa que m'ajuden a transformar la meva vida. Més enllà de l'aspecte concret de cada novetat, m'adono que, en essència, aprenc: a respirar, a connectar-me amb el cos i notar-lo, a escoltar-me a nivell emocional (és a dir, a identificar què estic vivint); a respectar-ho, fer-me'n càrrec i veure què és el que necessito; i a fer el que estigui a les meves mans per a satisfer aquesta necessitat (sense esforçar-me en allò que no depèn de mi), tot assumint les conseqüències. Estar en contacte amb un mateix alhora que amb l'entorn i relacionar-s'hi fluidament en l'aquí i ara. Simple i potent, com la majoria de les coses veritablement essencials a la vida.

Del que acabo de dir amb les meves paraules que vaig aprenent, F. Perls en diu autorregulació organísmica. Aquest concepte es basa en el fet que l'equilibri entre un organisme i l'entorn és l'essència de la supervivència i, per tant, salut. Que la recerca d'aquesta homeostasi regeix tota la vida és més evident en el cas dels organismes unicel.lulars, però igualment determinant en els pluricel.lulars com nosaltres, per bé que la concreció d'aquesta dinàmica sigui més complexa. Nosaltres assolim l'equilibri satisfent les nostres necessitats (fisiològiques i psicològiques) interactuant amb el medi mitjançant la nostra conducta.

L'autorregulació organísmica és la capacitat de detectar i organitzar aquestes necessitats així com la nostra conducta per contactar amb l'entorn i satisfer-les. Cada necessitat que emergeix porta inherent l'energia que ens cal per passar a l'acció cara a resoldre-la. Però, tot i que n'emergeixen diverses simultàniament, no podem atendre adequadament més d'una alhora. Cal doncs un criteri per prioritzar-les que és el de supervivència dominant: la necessitat que sigui més indispensable per a la supervivència de forma immediata es posa per davant les altres, que restaran en segon terme fins que la primordial sigui satisfeta, moment en el qual s'actualitza l'ordre. I així successivament.

Donat que l'entorn està en canvi continu, el procés de mantenir l'equilibri envers ell ha d'ésser també contínuament variable, fent-se indispensable la creativitat adaptativa. Tal com jo ho veig, aquest és el resultat (fins ara) de milions d'anys de la nostra evolució adaptativa, fruït de la interacció entre la nostra espècie i el món en que vivim.

La persona incapaç d'adaptar els seus recursos per a interactuar amb el que l'envolta de forma efectiva no satisfà les seves necessitats i, si es manté el desequilibri durant un temps prolongat, emmalalteix. No viu d'una forma veritablement creativa sinó més aviat determinada per automàtics -que sovint ja no sap d'on provenen- que, precisament per automàtics, no es corresponen amb el veritable resultat d'aplicar el criteri de supervivència dominant a cada situació específica. La conseqüència és una vitalitat mediocre enmig d'una desorientació general (no sap què vol ni, per tant, com aconseguir-ho). És el que en diem neurosi. Així doncs, les dificultats i confusions més o menys cròniques amb que tots ens trobem a l'hora de dur a terme aquest procés són el reflex del nostre grau de neurosi.

Aquest procés, que era i és per a mi un gran aprenentatge, tampoc em sembla gaire freqüent en les persones del meu voltant... i, al meu parer, és una mancança profunda i generalitzada en la nostra cultura occidental (que paradoxalment anomenen desenvolupada, avançada, etc.). En canvi, sí ho he trobat en persones d'altres cultures (les mal anomenades "subdesenvolupades"), en reflexions filosòfiques de fa molts segles (arrels de la nostra cultura) i, de fet... en qualsevol nadó.

Arribats en aquest punt, sembla que com a cultura hem perdut quelcom essencial per a la nostra supervivència a llarg plaç. Però el cas dels nadons em sembla especialment confrontatiu per a qualsevol de nosaltres donat que tots hem estat nadons! Això que "aprenc" ja era una capacitat innata en mi de la qual vaig gaudir encara que ja no ho recordi. És a partir d'aquí que entenc la neurosi com una forma d'oblit.

Si bé en part l'oblit és "heretat" i se'ns ha trasmès culturalment, n'hi ha una altra que és individual i responsabilitat de cadascun de nosaltres... Per sort, perquè vol dir que està a les nostres mans poder re-aprendre a viure.

Em sembla de vital importància que comprenguem que, si l'autorregulació organísmica és sinònim de salut i supervivència, la seva disfunció, interrupció o inoperància és sinònim de malaltia i, en última instància, de mort.

Ruth Vila (2003)