Desencontres

Quan més mal m'he fet a mi mateixa, quan més mal he fet a l'altre ha estat al obligar-me a estar en un encontre per no voler afrontar i sostenir el dolor i la frustració del desencontre amb l'altre. I, a la consulta, em trobo massa sovint amb la dificultat de les persones per acceptar que no s'està donat un encontre que volien, patint mentre continuen aferrant-se a una situació insatisfactòria.

Fritz Perls deia:

En l'esdevenir de la vida hi ha encontres. Es donen quan allò que volem de l'altre coincideix, aquí i ara, amb el que l'altre vol de nosaltres. Són moments de comunió en que sentim el plaer i la plenitud de la satisfacció.

Però no sempre és així. De vegades ens trobem en desacord amb l'altre, ja sigui amb el plantejament global, en concretar aspectes més parcials o perquè front a l'aquí i ara hi ha un allà o després. Aquesta impossibilitat de trobar-nos és el que anomeno desencontre.

Gràcies a la nostra capacitat innata per cercar el nostre equilibri, la frustració que resulta d'un desencontre conté en si mateixa el que ens cal per pair-lo i integrar-lo. Només cal que deixem fer el procés espontàniament, deixar-nos sentir la vivència del desencontre. Al seu temps la ràbia anirà deixant pas a la pena, necessària per acomiadar-nos d'allò que volíem i no tenim i concloure així la situació. Segueix un impass després del qual podrem adonar-nos i fer-nos càrrec d'altres necessitats que restaven en segon lloc o han sorgit noves

No és fàcil. L'estat de frustració és essencialment desagradable. Estar frustrat passa per estar "malament" i consisteix en tenir pensaments pessimistes o violents o catastròfics o desesperançats; sentir-se rabiós, trist o dolgut o… una mica de tot; acompanyat de sensacions corporals neguitoses, inquietants, tenses, etc. Però no és gratuït. Gràcies a això som conscients experiencialment que hem quedat insatisfets. Tenim una feina a fer: revisar i actualitzar la necessitat no resolta i, si encara és viva, cercar una nova via per a satisfer-la; i el malestar és la font d'energia per dur-la a terme. La intensitat de tot plegat és proporcional al grau de necessitat.

De vegades, quan renunciar a les expectatives ens genera conflicte i/o temem el desgrat de la frustració, sorgeix la temptació d'escaquejar-nos-en. Optem aleshores per no frustrar-nos… o, millor dit, per fer-ho veure. Hi ha múltiples formes d'esmorteir la vivència: treure-li importància, menysprear-la, tensar tot el cos per no notar-la, atribuir-la a una altra situació, aplaçar el ocupar-nos-en… I, si el risc de frustració és molt intens, sempre podem negar rotundament que s'hagi donat. La negació és una mesura realment efectiva. Té el petit inconvenient de que, essent tan dràstica, implica més trencament intern i el seu manteniment és molt costós però és qüestió d'esforçar-s'hi. En això de l'autoengany podem fer veritables filigranes.

El resultat: calmem de forma immediata l'ansietat que sentim front al desencontre mantenint un contacte aparent amb l'altre, mentre la necessitat insatisfeta segueix allà, ara més tapada. A moments, especialment quan ens aturem i tot queda en silenci, sentim la remor de la seva presència pel que serà millor no quedar-se quiet a soles amb un mateix. Així anem alimentant un buit i una soledat interiors que creixen de forma larvada. I, si mantenim això durant suficient temps, potser fins i tot aconseguim oblidar que tot plegat era un autoengany. És aleshores quan comença la confusió i ens sentim perduts sense saber qué busquem. Estem buits i desorientats però, el que importa, frustrats no. I ja som al cap del carrer. O sigui, que per no patir el frustrar-nos acabem patint per buidor, confusió i insatisfacció. D'això se'n diu un bon negoci.

Pels que arribem a la conclusió de que no ho és, sortir-ne comença per decidir que ja en tenim prou del patiment actual i, tal com va fer Teseu al laberint del Minotaure, anar estirant el fil. El de la buidor i la soledat en aquest cas que, si bé no sabem en concret on ens duran, si sabem del cert que condueixen al centre del cabdell, on es va gestar el laberint on ens trobem perduts avui. Un cop al nucli trobem aquella frustració de la que fugíem. Cal donar-li l'espai que requereix per a fer el seu procés. De vegades aquesta frustració pot fer ressonar d'altres que no estiguin ben resoltes, situant-nos així davant una nova oportunitat per a la seva conclusió i assimilació. I, si ens resistíem a assumir el desencontre, era per por; així que també ens la trobarem. Surt de la creença fantassejada que allò que evitem és terrible i acabarà amb nosaltres!, que no podrem sostenir-ho. La realitat, per bé que dolorosa, mai és tan crua com la fantasia donat que aquesta ha anat creixent, distorsionant-se i degradant-se amb el temps.

Però sobretot vull destacar que del que no ens parla aquesta fantasia catastròfica és del sentiment de que tot està on toca, de la pau interior que acompanya al dolor i la frustració. Al principi més en segon terme per acabar, quan el dolor i la frustració marxen, omplint-nos per dins i desfent la part de buit que nosaltres mateixos havíem estat generant mentre fugíem. L'altre buit que queda és aquell impass que anomenava abans, l'espai per a que sorgeixi una nova necessitat d'encontre. A més, tota l'energia que invertíem en mantenir l'autoengany s'allibera, quedant a la nostra disposició per emprendre nous projectes.

"Si no, no té remei."

Només l'acceptar i deixar-me sentir l'existència dels desencontres en la meva vida m'ha permès percebre el valor dels encontres en la seva veritable mesura i gaudir-los, com els petits o grans tresors que són.

Ruth Vila (2004)