Maltracte íntim

Ens maltractem. Ho fem els uns als altres i no només en base al gènere. És obvi que qualsevol excusa és vàlida si un té la intenció de maltractar: l’edat, la incapacitat, la religió, la classe social, la nacionalitat... En definitiva, qualsevol diferència que no tolerem val.

Però, jo em refereixo a un altre maltracte, molt més estès. A aquell que es dona en el silenci de la soledat. A com ens maltractem a nosaltres mateixos. Acostumem a dir-ho molt suavitzadament: “tinc l’autoestima baixa”. Dit així, com si parlés només la part de nosaltres que el rep, podem despertar tendresa, empatia o ganes d’ajuda per part dels altres i, evidentment no sona a “dolent”. És clar, per a això serveixen els eufemismes, per mantenir-nos no-tocats per alguna cosa que ens resulta amenaçadora.En aquest cas, es tracta de fer veure que aquell qui fa el maltracte no som nosaltres. Però, al allunyar aquest fet de la consciència, també ens allunyem de la possibilitat de plantejar-nos si ens està bé, siés el que volem. Un cop més la consciència és la porta a la llibertat.

Així que millor sense eufemismes: ens maltractem. I sabem fer-ho de moltes formes, si bé cadascú té preferència o facilitat per algunes. Pot ser alguna us resulti familiar: podem exigir-nos, aplaçar les necessitats contínuament, insultar-nos directament, no valorar el nostre criteri front al dels altres, burlar-nos, menysprear-nos, fer-nos callar, fer-nos quedar en llocs on no volem ser-hi, no escoltar-nos realment, agredir-nos físicament, etc. Ens ho fem, principalment, a través de les frases que ens diem -i repetim fins a la sacietat- al parlar-nos però, sobretot, amb el to amb que ens les expressem. És aquest el que realment reflexa l’actitud amb que ens relacionem amb nosaltres mateixos. Sovint intentem una excusa fàcil: “és que és cert això que em dic” però, des de quan tenir la raó dona dret a tractar malament a l’altre?

Els humans tenim consciència. És un do inevitable que ens dóna la capacitat de mirar-nos a nosaltres mateixos, de que ens passin coses al veure’ns i de relacionar-nos amb nosaltres mateixos. Ara bé, la forma de mirar-nos i de relacionar-nos és quelcom que aprenem, bàsicament durant la infància. Ens veiem i ens tractem com ens han mirat i tractat.Evidentment, no només aprenem a tractar-nos insanament sinó també a recolzar-nos, cuidar-nos, ajudar-nos... estimar-nos, en definitiva. Sinó no seriem vius. Quan no sabem fer això davant determinades situacions i vivències és quan utilitzem la sortida del maltracte. Per sort, seguim aprenent durant tota la vida i podem revisar i readaptar la nostra relació interna segons el nostre moment i criteris actuals; és a dir, transformar-la.

I què maltractem? Doncs tots aquells aspectes de nosaltres mateixos que no ens agraden i que els vivim com a perillosos (faran que no ens estimin, que ens ataquin, que ens quedem sols,...). No podem triar el que sentim, pensem o notem físicament en una situació, tant si ens agrada com si no, però sí podem triar el que en fem d’això que hem viscut. I quan triem maltractar-nos, intentant en essència anul·lar aquesta vivència, eliminar aquesta part de nosaltres mateixos, ens quedem en un punt mort ja que, òbviament –o no tant- no podem “retallar-nos” un tros, som un tot. Intentar un impossible no és una opció gaire fructífera, ara, entreté moltíssim i no deixa de ser una acció més superficial i a curt termini (que requereix menys energies i dona una certa calma amb rapidesa) que no pas plantejar-nos “com és que estic sentint això? Què necessito? Com és que penso que és dolent? Quin és el perill? I ara, és realment així de perillós? Què vull fer?”.

Res d’allò que sentim és “dolent”. Segons què en fem podem fer mal i fer-nos mal. Treballar la relació amb nosaltres mateixos i els conflictes que tenim amb alguns delsnostres aspectes fa possible integrar-nos en comptes de dividir-nos a força de baralles i intents d’anul·lació; i ja ho diuen, la unió fa la força. Allò que abans era una llastra es converteix en un ajut.

Ruth Vila (2007)